I vet aquí un gos i vet aquí un gat la Copa s’ha acabat

Doncs sí va costar que arrivés, però gairebé sense adonar-nos ja s’ha acabat. Com a organitzadors, Girona ha estat a l’alçada  tant de la Copa com de la Mini Copa. Podria ser una opinió personal, però  que ningú n’hagi dit res al contrari sembla que ha estat un èxit en aquest sentit. Ahir veure Fontajau amb aquell aspecte feia goig. Desconec si ha estat la millor Copa perquè no tinc amb què comparar per tant m’abstindré de fer-ne cap valoració.

Altra cosa és a nivell esportiu, divendres veient que ens havia tocat en sort l’Araski, més d’un es devia fregar les mans pensant que arrivarien cansades i que seria un passeig. Doncs no, ens va tocar la ventafocs de la Copa i amb feines es varen salvar els mobles. La defensa va fer aigues per totes bandes: Laura Pardo ens treia els colors i es passejava per la linea de fons com si fos una autopista, la petita Rosalis Silva es va fer gran i va fer el partit de la temporada anotant 25 punts i això que a principis de la segona part li varen haver d’embenar el peu perquè tenia problemes i una joveneta de 19 anys anomenada Irati Etxarri feia ella soleta 17 punts. L’Uni no tenia el dia i pagava els nervis del debut, però afortunadament amb empentes i rodolons va treure la semifinal endavant.

Foto: Xavier Marquès

Després va arrivar la segona semifinal molt descafeinada on el Gernika no va poder seguir el ritme de l’Avenida en cap moment. Allò feia mal de veure després de veure el nostre partit perquè si l’endemà a la final tots seguiem el mateix patró tenia tota la pinta que seguiríem les passes de Gernika. Les coses pintaven malament, però si alguna cosa està demostrada i hem après en aquesta Copa és que fins que no s’acaben els partits millor no t’hi juguis res perquè ho perdràs.

L’endemà vàrem anar a Fontajau amb la il.lusió que superats els nervis inicials estaríem més encertades, que l’Avenida potser no tindria el dia i que l’empenta de la graderia seria un plus que decantaria la balança. Després de veure els primer minuts si ens arriven a dir que a mitja part guanyàvem de 10 no ens ho hauríem cregut. A la represa, el marcador encara es va estirar una mica més i vàrem agafar 15 punts de diferencia. A destacar la intensitat de Mima Coulibaly, els crits de Peters animant a la graderia i les cistelles d’Alminaite que recordaven el dia de l’Agü, la Rosó semblava tenir el dia … la cosa pintava molt bé.

Després no sé si l’equip es va confiar i es va despistar o al contrari no es va creure que realment podia guanyar al gran enemic. La qüestió és que va tenir una pàjara monumental que una tal Silvia Dominguez va aprofitar i mentre ella es feia gegant, nosaltres desapareixíem i ens feiem petits.

Quan teníem la pilota no sabíem que fer-ne i al final s’optava per solucions individuals sense gens d’èxit. Aquesta desconnexió i colapse mental ja l’havíem vist en d’altres partits i sempre dèiem que amb equips petits ens ho podíem permetre perquè podíem recuperar, però a l’Avenida no se li pot donar un pam perquè t’esclafa i acaba amb les teves il.lusions com va passar ahir.

La base de Montgat ens treia els colors entrant fins a sota una i una altra vegada i no vàrem saber parar l’hemorragia. Les jugadores gironines van tirar de cor, però quan no hi ha idees i no surt res poca cosa s’hi pot fer. Va ser una llàstima perquè l’ocasió era inmillorable i Fontajau estava espectacular, és la segona vegada que ho veig en un any i malhauradament les dues vegades ha acabat igual i amb la mateixa sensació: l’Avenida es va emportar el partit perquè no les vàrem rematar quan estaven tocades.

Foto: Xavier Marquès

Perdre la final no ha estat un fracàs, però sí una decepció veient com va anar el partit i anímicament és difícil que no passi factura, però ara toca refer-se ràpid i passar pàgina perquè dimecres toca anar a l’infern turc on l’ambient serà molt hostil per jugar contra l’Agü Spor i només tenim 8 punts de marge, però ja hem vist que això i res és el mateix i s’ha de sortir sense especular amb el resultat perquè sino tornarem escaldats.

S’ha perdut la Copa, però encara queden els dos primers premis, l’Eurocup i la Lliga, així que a aixecar-se i mirar endavant que no hi ha temps per llepar-se les ferides.

SOM-HI UNI !!!