I vet aquí un gos i vet aquí un gat la Copa s’ha acabat

Doncs sí va costar que arrivés, però gairebé sense adonar-nos ja s’ha acabat. Com a organitzadors, Girona ha estat a l’alçada  tant de la Copa com de la Mini Copa. Podria ser una opinió personal, però  que ningú n’hagi dit res al contrari sembla que ha estat un èxit en aquest sentit. Ahir veure Fontajau amb aquell aspecte feia goig. Desconec si ha estat la millor Copa perquè no tinc amb què comparar per tant m’abstindré de fer-ne cap valoració.

Altra cosa és a nivell esportiu, divendres veient que ens havia tocat en sort l’Araski, més d’un es devia fregar les mans pensant que arrivarien cansades i que seria un passeig. Doncs no, ens va tocar la ventafocs de la Copa i amb feines es varen salvar els mobles. La defensa va fer aigues per totes bandes: Laura Pardo ens treia els colors i es passejava per la linea de fons com si fos una autopista, la petita Rosalis Silva es va fer gran i va fer el partit de la temporada anotant 25 punts i això que a principis de la segona part li varen haver d’embenar el peu perquè tenia problemes i una joveneta de 19 anys anomenada Irati Etxarri feia ella soleta 17 punts. L’Uni no tenia el dia i pagava els nervis del debut, però afortunadament amb empentes i rodolons va treure la semifinal endavant.

Foto: Xavier Marquès

Després va arrivar la segona semifinal molt descafeinada on el Gernika no va poder seguir el ritme de l’Avenida en cap moment. Allò feia mal de veure després de veure el nostre partit perquè si l’endemà a la final tots seguiem el mateix patró tenia tota la pinta que seguiríem les passes de Gernika. Les coses pintaven malament, però si alguna cosa està demostrada i hem après en aquesta Copa és que fins que no s’acaben els partits millor no t’hi juguis res perquè ho perdràs.

L’endemà vàrem anar a Fontajau amb la il.lusió que superats els nervis inicials estaríem més encertades, que l’Avenida potser no tindria el dia i que l’empenta de la graderia seria un plus que decantaria la balança. Després de veure els primer minuts si ens arriven a dir que a mitja part guanyàvem de 10 no ens ho hauríem cregut. A la represa, el marcador encara es va estirar una mica més i vàrem agafar 15 punts de diferencia. A destacar la intensitat de Mima Coulibaly, els crits de Peters animant a la graderia i les cistelles d’Alminaite que recordaven el dia de l’Agü, la Rosó semblava tenir el dia … la cosa pintava molt bé.

Després no sé si l’equip es va confiar i es va despistar o al contrari no es va creure que realment podia guanyar al gran enemic. La qüestió és que va tenir una pàjara monumental que una tal Silvia Dominguez va aprofitar i mentre ella es feia gegant, nosaltres desapareixíem i ens feiem petits.

Quan teníem la pilota no sabíem que fer-ne i al final s’optava per solucions individuals sense gens d’èxit. Aquesta desconnexió i colapse mental ja l’havíem vist en d’altres partits i sempre dèiem que amb equips petits ens ho podíem permetre perquè podíem recuperar, però a l’Avenida no se li pot donar un pam perquè t’esclafa i acaba amb les teves il.lusions com va passar ahir.

La base de Montgat ens treia els colors entrant fins a sota una i una altra vegada i no vàrem saber parar l’hemorragia. Les jugadores gironines van tirar de cor, però quan no hi ha idees i no surt res poca cosa s’hi pot fer. Va ser una llàstima perquè l’ocasió era inmillorable i Fontajau estava espectacular, és la segona vegada que ho veig en un any i malhauradament les dues vegades ha acabat igual i amb la mateixa sensació: l’Avenida es va emportar el partit perquè no les vàrem rematar quan estaven tocades.

Foto: Xavier Marquès

Perdre la final no ha estat un fracàs, però sí una decepció veient com va anar el partit i anímicament és difícil que no passi factura, però ara toca refer-se ràpid i passar pàgina perquè dimecres toca anar a l’infern turc on l’ambient serà molt hostil per jugar contra l’Agü Spor i només tenim 8 punts de marge, però ja hem vist que això i res és el mateix i s’ha de sortir sense especular amb el resultat perquè sino tornarem escaldats.

S’ha perdut la Copa, però encara queden els dos primers premis, l’Eurocup i la Lliga, així que a aixecar-se i mirar endavant que no hi ha temps per llepar-se les ferides.

SOM-HI UNI !!!

LA COPA: L’UNI A PUNT PER SEMIS

Aquest matí l’Uni ha fet una lleu sessió de tir a Fontajau i ja vetlla armes esperant que siguin les 7 de la tarda per enfrontar-se a la primera semifinal contra l’Araski de Vitoria.

Foto: Uni Girona

És una incògnita veure com es recuperarà l’equip de Vitoria del partit i la tensió d’ahir, però és tal la il.lusió que segur una cosa compensarà l’altra. Per part de l’Uni, dimecres contra l’Agü Spor va jugar el millor partit de la temporada i a poc que jugui a aquest nivell no hi haurà qui el pari. L’única incògnita es saber com afrontarà la pressió de jugar a casa i jugar-se el pas a la final.

Si ahir va haver-hi un molt bon ambient i feia una mica de por perquè no s’esperava una gran entrada, avui Fontajau farà goig i serà espectacular. Els girunins ja cal que ens posem les piles per fer-nos escoltar perquè l’afició de Vitoria ahir ja va donar mostres del que es capaç.

SOM-HI UNI !!!

ARASKI: La realidad supera la ficción

Nunca sé por dónde empezar porque escribir no es lo mío, pero hoy todavía menos porque podría escribir muchas páginas, pero seguro que no conseguiría transmitir todas las sensaciones vividas ayer en mi primera experiencia copera y encima viviendo en primera mano la victoria in extremis de Araski.

Ayer algunos me preguntaban de qué conozco a Araski? Pues desde el verano del año pasado y es gracias a Pogba y a San Google por este orden, todo tiene explicación. En Agosto los titulares deportivos hablaban sobre el posible fichaje de Pogba por parte del Madrid y las millonadas que querían pagar, leyendo aquello me indigné. Recuerdo que al poco rato vi la foto de Made con la sub-20 y pensé que su cara me sonaba de algo. Luego la asocié con el equipo que jugó el ascenso contra el Sant Adrià y acababa de subir a LF. Ese día vi la recepción que hicieron al equipo en el Ayuntamiento de Vitoria por el ascenso y recuerdo a Livia aprovechando el minuto de gloria concedido pidiendo sponsors.

Por una parte sentí mucha rabia por lo mal repartido que está todo, pero entonces me alegré porque pensé que a veces se hace justicia como demuestra que el trabajo bien hecho está por encima de presupuestos: el ascenso a LF, la llamada de Made a la selección, … por eso decidí que además del Uni, este año también seguiría las hazañas ni que fuese en la distancia del Araski y si encima se retransmiten con la calidad de Baicast ni os cuento.

Así que hasta ayer de Araski sólo había leído y oído, verle le vi en Fontajau en la ida, pero sólo vi al equipo tras un palizón de viaje sin apenas descansar y Araski es mucho más que las gladiadoras de Made. Ayer por cosas del destino porque yo no escogí las entradas, me tocó en suerte vivirlo desde primera fila, justo detrás del banquillo de Araski y viendo la marea verde en todo su esplendor.

Menuda experiencia, podré ir a muchas copas y muchos partidos, pero aquello fue un espectáculo. Cuando llamé gladiadoras el otro día a las jugadoras de Araski creo que lo dije muy alegremente, pero ayer viendo a Made como las enviaba a la arena, perdón a la pista, pensé que sí había acertado en la sintonía.

Alguien debería mirar el árbol genealógico de la Urieta porque después de leer el libro de Pat Summitt para mi que tiene algún gen de la de Tennessee. Menuda entrenadora cañera, yo soy muy flojilla y no le duraba dos entrenos, pero eso sí, igual que de entrada te pega el chorreo luego te da la palmada en la espalda y las jugadoras van a muerte con ella … por algo será. Ayer me quedo claro que en Araski no puede jugar cualquiera porque como te duermas en los laureles te despiertan pronto y esa es la clave del éxito deportivo.

Después de ver lo de ayer, ahora entiendo cuando oigo a Livia en los medios y dice que esto no lo pueden parar. Me imagino su satisfacción ayer sentada en la parte alta de Fontajau cuando veía a la marea verde dándolo todo en un pabellón como aquel y encima ganando. La fe mueve montañas y este equipo no tiene límite. Si el ambiente ayer fue impresionante, hoy puede ser espectacular jugando contra el Uni.

Esta mañana cuando he despertado creía que todo había sido un sueño, pero luego he visto mi camiseta verde, mi txakoli, mis vasquitos y mi sal de Añana que me han traído los araskizales desde Vitoria. Sí, aquella gente a quien ayer puse cara y voz después de durante meses haberles leído o visto en foto por Mendi.

Estoy encantada con que la Copa se esté jugando en Girona, pero la ganemos o no, para mi ya ha sido un placer tener la oportunidad de conocer a los araskizales y poder ver con mis propios ojos como Araski lo volvía a conseguir y convertía una vez más otro sueño en realidad.

Gente, sólo puedo decir ESKERRIK ASKO y ZORIONAK porque desde luego en vuestro caso la realidad supera la ficción.

Nos vemos esta tarde en semifinales para volver a disfrutar !!!

La otra liga de baloncesto